John Jellicoe
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 5 desembre 1859  Southampton (Anglaterra) | ||
| Mort | 20 novembre 1935 (75 anys) Kensington (Anglaterra) | ||
| Sepultura | Catedral de Saint Paul | ||
| Governador general de Nova Zelanda | |||
| 27 setembre 1920 – 12 desembre 1924 | |||
 Primer Lord del Mar | |||
| 1916 – 1918 ← Henry Bradwardine Jackson – Rosslyn Wemyss → | |||
| Membre de la Cambra dels Lords | |||
| valor desconegut | |||
Third Sea Lord (en)  | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Armada | ||
| Ocupació | polític, almirall, militar, mariner | ||
| Activitat | 1872 - | ||
| Carrera militar | |||
| Branca militar | Royal Navy | ||
| Rang militar | Almirall de la Flota | ||
| Comandant de (OBSOLET) | Grand Fleet (en) | ||
| Conflicte | Primera Guerra Mundial Batalla naval de Jutlàndia guerra angloegípcia Rebel·lió dels bòxers | ||
| Altres | |||
| Títol | Earl Jellicoe (en) (1925–1935) Viscount Brocas (en) (1925–1935)Viscount Jellicoe (en) (1918–1935) | ||
| Cònjuge | Florence Jellicoe (1902–1935) | ||
| Fills | Lady Gwendoline Jellicoe, Agnes Jellicoe, Lady Myrtle Jellicoe, Lady Norah Jellicoe, Lady Prudence Jellicoe, George Jellicoe | ||
| Pares | John Jellicoe i Lucy Keele | ||
| Premis | |||
  | |||
Sir John Jellicoe (anglès: John Jellicoe, 1st Earl Jellicoe) (Southampton, 5 de desembre de 1859 - Kensington, 20 de novembre de 1935) John Ruhworth Jellicoe, Primer Earl Jellicoe va ser un almirall de la Marina Real Britànica.[1]
Biografia
[modifica]Va néixer a la ciutat portuària de Southampton i va ingressar a la Royal Navy com a cadet a 1872.[2][3] La seva primera acció de combat va ocórrer en 1882 durant l'ocupació britànica d'Egipte.[3] A 1888 va rebre el títol d'almirall i en 1891 ascendit a comandant el 30 de juny de 1891, Jellicoe es va unir al cuirassat HMS Sans Pareil a la flota mediterrània el març de 1892.[4]
El 1893 va sobreviure al naufragi del HMS Victoria al Mediterrani, nau en què era segon al comandament.[4] Set anys després, el 1900, va participar en l'expedició internacional que va capturar Pequín i va posar fi a la Rebel·lió dels bòxers,[5] on va ser ferit de gravetat però va poder recuperar-se.[6]
Sota el comandament del Baró John Arbuthnot "Jackie" Fisher, Jellicoe va ser Director de l'Artilleria Naval (1905 - 1907) i Director de la Marina (1908 - 1910).[7] Enmig de la carrera armamentística que es produïa llavors entre les potències europees, va defensar enèrgicament la modernització de la marina i la construcció de nous models com el Dreadnought i el submarí, sempre prenent com a inspiració els èxits de la Marina Imperial Alemanya.[8] Va recolzar així mateix les investigacions de Frederic Charles Dreyer sobre un modern (per l'època) sistema mecànic d'assistència de foc i la seva adopció per part dels nous vaixells de guerra britànics.[9] El 1911 Jellicoe va quedar com a subordinat de George Callaghan, comandant de la Home Fleet.[8] No obstant això, en esclatar la Primera Guerra Mundial Callaghan va ser destinat a la reserva per Winston Churchill i Jellicoe el va substituir.[8] Tant Churchill (que el va definir com "l'únic home en ambdós bàndols capaç de perdre la guerra en una tarda") com Jellicoe estaven profundament descontents amb les accions de Callaghan a la Marina.
Jellicoe va ser comandant de la flota britànica a la batalla de Jutlàndia de 1916, un dels majors enfrontaments entre vaixells de guerra cuirassats de la història i que va acabar amb un resultat poc clar que no permet adjudicar la victòria sense dubtes a cap dels dos bàndols.[8] La seva actuació en la batalla és encara matèria de controvèrsia i no està exempta de crítiques, si bé moltes de les acusacions sobre suposats errors en el transcurs de la batalla s'adjudiquen alternativament a Jellicoe i al seu segon, David Beatty.[10]
El novembre de 1916 va ser nomenat Primer Sea Lord, però el 1917 va ser acomiadat de forma sobtada pel nou Lord de l'Almirallat, Sir Eric Campbell Geddes i va ser succeït de forma successiva per Rosslyn Wemyss i David Beatty.[8]
El 1918 va rebre el títol de Vescomte i va ser nomenat Governador General de Nova Zelanda, tasca que exerciria entre setembre de 1920 i novembre de 1924. Al seu retorn a Anglaterra a 1925, va ser nomenat Primer Earl Jellicoe. Va morir el novembre de 1935.[11]
Referències
[modifica]- ↑ «Historic Figures: Admiral John Jellicoe (1859–1935)» (en anglès britànic). [Consulta: 3 desembre 2020].
- ↑ Rowland, Richard. A History of St Aubyns 1895–2013. WASP Publishing, 2015. ISBN 978-1513604336.
- ↑ 3,0 3,1 Heathcote, p.128
- ↑ 4,0 4,1 Heathcote, p.129
- ↑ Heathcote, p.129
- ↑ The London Gazette: no. 27235. p. 6098. 5/10/1900.
- ↑ The London Gazette: no. 27885. p. 1037. 13 February 1906.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Heathcote, p. 130
- ↑ Brooks, p. 135
- ↑ Brooks, p. 232-237
- ↑ Heathcote, p. 131
Bibliografia
[modifica]- Brooks, John. Dreadnought Gunnery and the Battle of Jutland: The Question of Fire Control. Routledge, 2005. ISBN 0714657026.
- Heathcote, Tony. The British Admirals of the Fleet 1734 – 1995. Barnsley, UK: Leo Cooper, 2002. ISBN 0-85052-835-6.
Enllaços externs
[modifica]
- John Jellicoe a Find-A-Grave (anglès)