Tour de França

Tour de França

Nom oficial	Tour de France (1903–)
Tipus	Grans Voltes
Esport	ciclisme de carretera
Epònim	França
Organitzador	Amaury Sport Organisation Société du Tour de France L’Auto
Part de	UCI World Tour
Localització  i  dates
Estat	França
Vigència	1903 –
Freqüència	anual
Organització
President	Christian Prudhomme (2005–)
Altres
Lloc web	letour.fr

El Tour de França (Tour de France en francès) és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la geografia francesa i, a vegades, d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. S'ha celebrat anualment des de 1903, només essent interrompuda entre el 1915 i el 1918 a causa de la Primera Guerra Mundial i de 1940 a 1946 per culpa de la Segona Guerra Mundial. L'any 2003 el Tour fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries dels Esports.

Descripció

El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies de competició o etapes i, tot i que històricament hi ha hagut edicions més llargues, l'Unió Ciclista Internacional en limita el seu recorregut a un màxim de 3.500 kilòmetres. El Tour més curt va ser el de 1904 amb 2.420 kilòmetres i el més llarg el de 1926 amb 5.745 kilòmetres.

Les tres setmanes de competició solen incloure dos dies de descans, que a vegades són utilitzats per a transportar els ciclistes d'una ciutat a una altra. La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari en anys alternatius. El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.

El Tour del 2004 en la seva última etapa per l'avinguda dels Camps Elisis

El The New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer una marató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tres Everest".

El nombre d'equips normalment varia entre 20 i 22. Durant molts anys, cada equip tenia nou ciclistes; però a la dècada de 2010 es va rebaixar a 8 per mirar de reduir els accidents en competició. Des de la introducció de l'UCI World Tour, tots els equips UCI World Team i els dos millors Pro Teams de la temporada precedent hi tenen accés garantit. L'organitzador de la cursa, l'Amaury Sport Organisation, convida dos equips més.

Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, en la classificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser el primer en creuar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, com Greg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries (vegeu més avall), algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.

Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida; però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria del recorregut transcorre per França; però és habitual que el Tour visiti altres països. En aquest sentit, ja el 1906, es va visitar Alemanya, Itàlia i Espanya. Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi al Parc des Princes a París i des del 1968 al 1974 al Velòdrom de Vincennes.

Història

Creació del Tour

A finals del segle xix a França, hi havia un diari esportiu anomenat Le Vélo. El seu director, Pierre Giffard, utilitzava les seves columnes per donar suport a Alfred Dreyfus i aquest fet va desagradar al cercle industrial i automobilístic (en la seva majoria anti-Dreyfus). El 1900, el seu representant, el Comte de Dion, Henri Desgrange, va decidir crear un diari per fer la competència, aquest nou diari s'anomenà l'Auto-Vélo. Mentre que Le Vélo es publica en paper verd, Desgrange decideix que la publicació en l'Auto-Vélo sigui en paper groc (un any més tard, aquest color donarà lloc a la samarreta groga). El Director de Le Vélo, Paul Rousseau, posa una demanda i el 16 de gener de 1903, Dion perd i es veu obligat a canviar el nom d'Auto-Vélo a Auto, com que el ciclisme és tan important en termes econòmics la pèrdua de la designació podria afectar les vendes del diari. Desgrange va trobar una solució gràcies al seu col·lega, el periodista Geo Lefevre que li va proposar organitzar una cursa de bicicletes que podrien augmentar el seu nombre de lectors: el Tour de França. El 19 de gener de 1903, l'Auto va anunciar la creació "del major esdeveniment ciclista que se celebra" el Tour de França.

La cursa es va iniciar al juliol i les vendes de l'Auto van anar en augment en detriment de Le Vélo. Continua la seva publicació l'any següent. Desgrange va ser l'organitzador del Tour fins al 1939, any de la Segona Guerra Mundial. El 1936, malalt, va abandonar el Tour a Charleville, i va passar el testimoni de la cursa a Jacques Goddet.

El primer Tour

Article principal: Tour de França de 1903

El primer Tour de França es va celebrar entre l'1 de juliol i el 19 de juliol de 1903 tot i tenir només 6 etapes. Va ser un recurs publicitari del diari francès L'auto-Vélo i el seu recorregut fou dissenyat pel director d'aquest, Henri Desgrange.

En aquest Tour els ciclistes que abandonen en una de les etapes els és permès de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, no competeixen per a la classificació general. Això fa que Hippolyte Aucouturier pugui guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera etapa del Tour. En aquest primer Tour es produí la primera participació d'un ciclista català al Tour. Fou Pau Pujol, de Castellví de la Marca (Alt Penedès) que participà en la 4a etapa entrant en 14a posició a 40’ 38” del guanyador (http://www.sitiodeciclismo.net/ritfiche.php?ritid=5711). Posteriorment, l'any 1905, Pau Pujol seria campió d'Espanya.

El primer guanyador fou el francès Maurice Garin qui va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, el també francès Lucien Pothier.

Una etapa marcada pel dopatge (1996-2010)

El 1996 Bjarne Riis guanyà el Tour de França, acabant amb el domini de Miguel Indurain. Tot i això, Riis, qui més tard seria el director de l'equip CSC confessà haver-se dopat amb EPO en el període 1993-1998. Això propicià que el Tour, en principi, li retirés la seva victòria el 1996 i el seu tercer lloc el 1995. Essent d'aquesta manera la victòria per a Jan Ullrich, un ciclista alemany que acabà segon a 1'01" de Riis tot i la seva joventut (22 anys); finalment, però, el Tour no li retirà les victòries a Riis. La carrera d'Ullrich, tot i semblar prometedora, es veié truncada tant per la mala sort com per l'aparició d'un altre gran ciclista, Lance Armstrong, qui el relegà a un segon lloc.

El 1997, Riis partia com a favorit, però a causa de la força del jove alemany Jan Ullrich, l'equip li va treure el "títol" de corredor principal de les files a mitjan Tour. Ullrich aconseguí un gran avantatge respecte de Richard Virenque, qui finalment seria el segon classificat, guanyant per tant de manera clara i contundent. Riis, va perdre 2' respecte d'Ullrich en una contra-rellotge, d'aquí que l'equip decidís escudar a Ullrich. Riis acabà a 26' 34" del líder, en setena posició.

El 1998, s'esperava una gran victòria d'Ullrich. No obstant això, l'escalador Marco Pantani li va treure vuit minuts en una etapa de muntanya en què es passava el Col du Galibier i s'arribava a la meta al cim de Les Deux Alpes, fet que li va permetre enfundar-se el mallot groc. El ciclista italià va mantenir el mallot fins al final del Tour, tot i els intents d'Ullrich de recuperar-lo, i acabà en primer lloc, a 3 minuts de Jan Ullrich, que ocupava la segona posició de nou. Durant la celebració d'aquesta edició, sortí a la llum el Cas Festina, on es veieren implicats diversos corredors de gran importància, com Richard Virenque.

El 2007, Alberto Contador s'imposà en un Tour clarament marcat pel dopatge, que deixà fora a Aleksandr Vinokúrov i al seu equip, l'Astana. També es veié forçat a retirar-se Michael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i essent líder de la classificació general.

El Tour del 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, on figurava el que, a priori, era el gran favorit, Alberto Contador. L'organització castigà d'aquesta forma el positiu del kazakh Aleksandr Vinokúrov a l'anterior edició. A pesar d'aquesta absència, un altre espanyol, Carlos Sastre, s'adjudicà una victòria forjada en la muntanya, especialment amb un atac espectacular a l'Alpe d'Huez que li va servir per a treure més de dos minuts a l'australià Cadel Evans, segon classificat.

Amb aquesta victòria, el ciclisme espanyol en sumà tres de consecutives amb tres ciclistes diferents (fet aconseguit també per ciclistes de França i Bèlgica), ja que a les de Contador (2007) i Sastre (2008) s'ha de sumar la de Óscar Pereiro (2006), que aconseguí entrar en el palmarès de la ronda per etapes més important del ciclisme després de la desqualificació per dopatge de l'estatunidenc Floyd Landis.

A aquestes tres victòries espanyoles s'ha de sumar la realitzada per Alberto Contador en el Tour de 2009, conjuntament amb la de l'equip Astana Qazaqstan Team. Un Tour marcat per la supremacia realitzada per Contador en les etapes de muntanya com Arcalís i Verbier i la contra-rellotge d'Annecy (victòria en les dos últimes), i pel retorn de Lance Armstrong als 38 anys i per la tensió viscuda en l'equip Astana entre els dos suposats líders. El Tour de 2009 passà per Barcelona i moltes altres poblacions de la costa catalana.

L'any següent, Alberto Contador acabà el Tour de França de 2010 en primera posició; però, posteriorment, es va identificar un positiu seu de Clenbuterol en un test fet durant un dia de descans. El Tribunal d'Arbitratge de l'Esport el va considerar culpable d'utilitzar clenbuterol durant la cursa i el va desposseir del títol el 6 de febrer de 2012. Aquell mateix any, l'UCI desposseeix i desqualifica Lance Armstrong de tots els títols aconseguits des de l'1 d'agost de 1998 i el sanciona de per vida a causa de l'acusació de l'USADA i de diversos ciclistes de dopatge continuat.

El Tour de França i el dopatge

Espectadors durant el Tour de França de 2006

El dopatge és present al ciclisme des de la fi del segle xix; però no es considerà un problema rellevant fins als anys 1950, tot i que sí que preocupava Desgrange. Tant és així, que, el 1924, Albert Londres descrivia amb tots els detalls les pràctiques dopants dels ciclistes a Les forçats de la route. Així mateix, en les narracions diàries que feia a Le Pétit Parisien, reproduïa revelacions d'alguns corredors -l'ús de cocaïna als ulls o cloroform a les genives-, no pas per millorar el seu rendiment, sinó per suportar la durada de les etapes, que s’allargaven entre 15 i 20 hores. Anys més tard, el cinc vegades vencedor de la prova, Jacques Anquetil, també reconeixeria en públic l'ús de substàncies dopants de manera habitual: "Prefereixo posar-me una injecció de cafeïna que beure tres tasses de cafè, que em fan mal al fetge..." i "Em dopo perquè tothom es dopa [...]. Molt sovint m'he posat injeccions."

Es considera que la lluita contra el dopatge va començar en l'edició del 1966, després que hi hagués hagut diversos incidents en les edicions recents. Aquell any es van fer 12 controls a la fi de dues etapes, dels quals sis van resultar positius d'amfetamines. L'intent d'aplicar sancions als corredors que havien donat positiu va fer que els ciclistes, liderats per Anquetil, es declaressin en vaga, motiu pel qual els testos van ser blanquejats i on hi va haver cap sanció. Després que, l'any següent, Tom Simpson morís durant l'ascensió al mont Ventoux, el 1968 es va decidir que, a la fi de cada etapa, diversos ciclistes escollits a l'atzar serien testats.

A partir de la fi dels anys 1970 i fins a la fi del segle xx, diversos casos espectaculars de dopatge van sacsejar el Tour: desqualificació de Michel Pollentier, degradació de Joop Zoetemelk, interrogatori a Pedro Delgado. L'arribada massiva de l'EPO, durant la dècada de 1990 va suposar un salt endavant en les pràctiques de dopatge, arribant al seu zenit amb l'esclat del Cas Festina, el 1998, que representa un punt d'inflexió en la percepció pública del dopatge i per la imatge del Tour de França. Aquesta operació judicial revela la magnitud del dopatge i el pas "d'un dopatge artesanal a un dopatge industrial" relacionat amb l'EPO. Durant uns anys, el dopatge afectaria el Tour i els seus principals corredors cada edició. Per aquest motiu, la lluita tradicional (controls antidopatge) s'incrementa durant l'inici del segle XXI i s'uneix a una política policial d'intervencions per delictes relacionats amb els productes estupefaents.

Lance Armstrong, el 2002

El 2006, Floyd Landis fou el primer vencedor del Tour desqualificat per dopatge; però les gestes de Lance Armstrong, guanyador del Tour set vegades entre el 1999 i el 2005 esclafant els adversaris, són objecte de "sospites permanents". Els periodistes aborden el tema i revelen testimonis que confirmen les pràctiques de dopatge d'Armstrong, així com els testos positius^[A]. L'agost de 2012, l'Agència Antidopatge dels Estats Units va suspendre Lance Armstrong a perpetuïtat i el va privar dels seus set títols per diverses infraccions del Codi antidopatge mundial. La pèrdua dels seus títols va ser confirmada per l'UCI el 22 d'octubre de 2012; però, en reconeixement a la magnitud del dopatge dins del pilot internacional, els triomfs no es van assignar a cap altre ciclista.El 2011, Alberto Contador va prendre la sortida del Tour perquè el Tribunal d'Arbitratge de l'Esport encara no s'havia pronunciat sobre el control de dopatge positiu al qual havia set sotmès durant l'edició anterior, que havia guanyat. El 6 de febrer de 2012, Contador va ser finalment exclòs i desposseït del triomf. D'aquesta manera, entre el 1999 al 2011, es van cancel·lar nou victòries de catorze edicions. A més, la de Bjarne Riis del 1996, havia estat anul·lada de la llista el 2007, abans de ser reincorporada el 4 de juliol de 2008, amb una menció a la seva confessió de dopatge.

Directors del Tour de França

Christian Prudhomme, director actual de la ronda francesa.

• 1903-1939: Henri Desgrange
• 1947-1961: Jacques Goddet
• 1962-1986: Jacques Goddet i Félix Lévitan
• 1987: Jean-François Naquet-Radiguet i Xavier Louy
• 1988: Jean-Pierre Courcol i Xavier Louy
• 1989-1993: Jean-Pierre Carenso i Jean-Marie Leblanc
• 1994-2000: Jean-Claude Killy i Jean-Marie Leblanc
• 2001-2004: Patrice Clerc i Jean-Marie Leblanc
• 2005-2006: Jean-Marie Leblanc i Christian Prudhomme
• des de 2006: Christian Prudhomme

Morts

Ciclistes que han mort durant el Tour de França:

• 1910: El ciclista francès Adolphe Helière morí ofegat durant el dia de descans.
• 1935: El ciclista espanyol Francisco Cepeda es va estimbar per un barranc baixant el coll del Galibier.
• 1967: 13 de juliol, etapa 13: Tom Simpson morí a causa d'una insuficiència cardíaca durant l'ascens del Ventor. Es trobaren amfetamines al jersei i la sang de Simpson.
• 1995: 18 de juliol, etapa 15: Fabio Casartelli xocà a 88 km/h baixant el coll de Portèth d'Aspèth.

També han succeït altres set accidents:

• 1934: Un motociclista morí durant una exhibició al velòdrom de La Roche Sur Yon xocant a gran velocitat mentre entretenia la multitud abans que els ciclistes arribessin.
• 1957: 14 de juliol: El motociclista Rene Wagter i el passatger Alex Virot, un periodista de Ràdio Luxemburg, es despenyaren en la carretera de muntanya d'Acs.
• 1958: Constant Wouters, morí després de tindre un accident amb l'esprintador André Darrigade al Parc des Princes.
• 1964: Vint persones moriren quan una furgoneta de subministraments xocà amb un pont a la regió de Dordonya, resultant en l'accident més important de la història del tour.
• 2000: Un nen de 12 anys de Ginacèrvias, Phillippe, fou atropellat per un cotxe de la caravana publicitària del Tour de França.
• 2002: Un nen de 7 anys, Melvin Pompele, morí prop de Retjons després de córrer davant la caravana.
• 2009: 18 de juliol, 14a etapa: Un espectador d'uns 60 anys fou atropellat per una motocicleta de la policia mentre creuava la carretera prop de Wittelsheim.

Palmarès

Any	Vencedor	Segon	Tercer
1903	Maurice Garin	Lucien Pothier	Fernand Augereau
1904	Henri Cornet	Jean-Baptiste Dortignacq	Aloïs Catteau
1905	Louis Trousselier	Hippolyte Aucouturier	Jean-Baptiste Dortignacq
1906	René Pottier	Georges Passerieu	Louis Trousselier
1907	Lucien Petit-Breton	Gustave Garrigou	Émile Georget
1908	Lucien Petit-Breton	François Faber	Georges Passerieu
1909	François Faber	Gustave Garrigou	Jean Alavoine
1910	Octave Lapize	François Faber	Gustave Garrigou
1911	Gustave Garrigou	Paul Duboc	Émile Georget
1912	Odile Defraye	Eugène Christophe	Gustave Garrigou
1913	Philippe Thys	Gustave Garrigou	Marcel Buysse
1914	Philippe Thys	Henri Pélissier	Jean Alavoine
1919	Firmin Lambot	Jean Alavoine	Eugène Christophe
1920	Philippe Thys	Hector Heusghem	Firmin Lambot
1921	Léon Scieur	Hector Heusghem	Honoré Barthélémy
1922	Firmin Lambot	Jean Alavoine	Félix Sellier
1923	Henri Pélissier	Ottavio Bottecchia	Romain Bellenger
1924	Ottavio Bottecchia	Nicolas Frantz	Lucien Buysse
1925	Ottavio Bottecchia	Lucien Buysse	Bartolomeo Aymo
1926	Lucien Buysse	Nicolas Frantz	Bartolomeo Aymo
1927	Nicolas Frantz	Maurice De Waele	Julien Vervaecke
1928	Nicolas Frantz	André Leducq	Maurice De Waele
1929	Maurice De Waele	Giuseppe Pancera	Jef Demuysere
1930	André Leducq	Learco Guerra	Antonin Magne
1931	Antonin Magne	Jef Demuysere	Antonio Pesenti
1932	André Leducq	Kurt Stöpel	Francesco Camusso
1933	Georges Speicher	Learco Guerra	Giuseppe Martano
1934	Antonin Magne	Giuseppe Martano	Roger Lapébie
1935	Romain Maes	Ambrogio Morelli	Félicien Vervaecke
1936	Sylvère Maes	Antonin Magne	Félicien Vervaecke
1937	Roger Lapébie	Mario Vicini	Léo Amberg
1938	Gino Bartali	Félicien Vervaecke	Victor Cosson
1939	Sylvère Maes	René Vietto	Lucien Vlaemynck
1947	Jean Robic	Édouard Fachleitner	Pierre Brambilla
1948	Gino Bartali	Albéric Schotte	Guy Lapébie
1949	Fausto Coppi	Gino Bartali	Jacques Marinelli
1950	Ferdi Kübler	Stan Ockers	Louison Bobet
1951	Hugo Koblet	Raphaël Géminiani	Lucien Lazaridès
1952	Fausto Coppi	Stan Ockers	Bernardo Ruiz i Navarrete
1953	Louison Bobet	Jean Malléjac	Giancarlo Astrua
1954	Louison Bobet	Ferdi Kübler	Fritz Schär
1955	Louison Bobet	Jean Brankart	Charly Gaul
1956	Roger Walkowiak	Gilbert Bauvin	Jan Adriaenssens
1957	Jacques Anquetil	Marcel Janssens	Adolf Christian
1958	Charly Gaul	Vito Favero	Raphaël Géminiani
1959	Federico Martín Bahamontes	Henry Anglade	Jacques Anquetil
1960	Gastone Nencini	Graziano Battistini	Jan Adriaenssens
1961	Jacques Anquetil	Guido Carlesi	Charly Gaul
1962	Jacques Anquetil	Joseph Planckaert	Raymond Poulidor
1963	Jacques Anquetil	Federico Martín Bahamontes	José Pérez Francés
1964	Jacques Anquetil	Raymond Poulidor	Federico Martín Bahamontes
1965	Felice Gimondi	Raymond Poulidor	Gianni Motta
1966	Lucien Aimar	Jan Janssen	Raymond Poulidor
1967	Roger Pingeon	Julio Jiménez Muñoz	Franco Balmamion
1968	Jan Janssen	Herman Van Springel	Ferdinand Bracke
1969	Eddy Merckx	Roger Pingeon	Raymond Poulidor
1970	Eddy Merckx	Joop Zoetemelk	Gösta Pettersson
1971	Eddy Merckx	Joop Zoetemelk	Lucien Van Impe
1972	Eddy Merckx	Felice Gimondi	Raymond Poulidor
1973	Jesús Luis Ocaña Pernía	Bernard Thévenet	José Manuel Fuente Lavandera
1974	Eddy Merckx	Raymond Poulidor	Vicente López Carril
1975	Bernard Thévenet	Eddy Merckx	Lucien Van Impe
1976	Lucien Van Impe	Joop Zoetemelk	Raymond Poulidor
1977	Bernard Thévenet	Hennie Kuiper	Lucien Van Impe
1978	Bernard Hinault	Joop Zoetemelk	Joaquim Agostinho
1979	Bernard Hinault	Joop Zoetemelk	Joaquim Agostinho
1980	Joop Zoetemelk	Hennie Kuiper	Raymond Martin
1981	Bernard Hinault	Lucien Van Impe	Robert Alban
1982	Bernard Hinault	Joop Zoetemelk	Johan van der Velde
1983	Laurent Fignon	Ángel Arroyo Lanchas	Peter Winnen
1984	Laurent Fignon	Bernard Hinault	Greg LeMond
1985	Bernard Hinault	Greg LeMond	Stephen Roche
1986	Greg LeMond	Bernard Hinault	Urs Zimmermann
1987	Stephen Roche	Pedro Delgado	Jean-François Bernard
1988	Pedro Delgado	Steven Rooks	Fabio Enrique Parra Pinto
1989	Greg LeMond	Laurent Fignon	Pedro Delgado
1990	Greg LeMond	Claudio Chiappucci	Erik Breukink
1991	Miguel Indurain Larraya	Gianni Bugno	Claudio Chiappucci
1992	Miguel Indurain Larraya	Claudio Chiappucci	Gianni Bugno
1993	Miguel Indurain Larraya	Tony Rominger	Zenon Jaskuła
1994	Miguel Indurain Larraya	Piotr Ugriúmov	Marco Pantani
1995	Miguel Indurain Larraya	Alex Zülle	Bjarne Riis
1996	Bjarne Riis	Jan Ullrich	Richard Virenque
1997	Jan Ullrich	Richard Virenque	Marco Pantani
1998	Marco Pantani	Jan Ullrich	Bobby Julich
1999	no atribuït	Alex Zülle	Fernando Escartín Coti
2000	no atribuït	Jan Ullrich	Joseba Beloki Dorronsoro
2001	no atribuït	Jan Ullrich	Joseba Beloki Dorronsoro
2002	no atribuït	Joseba Beloki Dorronsoro	Raimondas Rumšas
2003	no atribuït	Jan Ullrich	Alekszandr Vinokurov
2004	no atribuït	Andreas Klöden	Ivan Basso
2005	no atribuït	Ivan Basso	no atribuït
2006	Óscar Pereiro Sio	Andreas Klöden	Carlos Sastre Candil
2007	Alberto Contador Velasco	Cadel Evans	no atribuït
2008	Carlos Sastre Candil	Cadel Evans	Denís Ménxov
2009	Alberto Contador Velasco	Andy Schleck	Bradley Wiggins
2010	Andy Schleck	Samuel Sánchez González	Jurgen Van den Broeck
2011	Cadel Evans	Andy Schleck	Fränk Schleck
2012	Bradley Wiggins	Christopher Froome	Vincenzo Nibali
2013	Christopher Froome	Nairo Quintana Rojas	Joaquim Rodríguez i Oliver
2014	Vincenzo Nibali	Jean-Christophe Péraud	Thibaut Pinot
2015	Christopher Froome	Nairo Quintana Rojas	Alejandro Valverde Belmonte
2016	Christopher Froome	Romain Bardet	Nairo Quintana Rojas
2017	Christopher Froome	Rigoberto Urán	Romain Bardet
2018	Geraint Thomas	Tom Dumoulin	Christopher Froome
2019	Egan Bernal Gómez	Geraint Thomas	Steven Kruijswijk
2020	Tadej Pogačar	Primož Roglič	Richie Porte
2021	Tadej Pogačar	Jonas Vingegaard	Richard Carapaz Montenegro
2022	Jonas Vingegaard	Tadej Pogačar	Geraint Thomas
2023	Jonas Vingegaard	Tadej Pogačar	Adam Yates
2024	Tadej Pogačar	Jonas Vingegaard	Remco Evenepoel
2025
2026
2027

Palmarès per països

País	Victòries	2n lloc	3r lloc	Total
França	36 (20)	30	32	98
Bèlgica	18 (10)	15	16	49
Espanya	12 (7)	6	14	32
Itàlia	10 (7)	16	15	41
Regne Unit	6 (3)	2	2	12
Luxemburg	5 (4)	6	3	14
Estats Units	3 (1)	1	2	6
Dinamarca	3 (2)	2	1	6
Eslovènia	3 (1)	3	-	6
Països Baixos	2 (2)	11	4	17
Suïssa	2 (2)	4	3	9
Alemanya	1	8	-	9
Colòmbia	1	3	2	6
Austràlia	1	2	1	4
Irlanda	1	-	1	2
Rússia	-	1	1	2
Letònia	-	1	-	1
Portugal	-	-	2	2
Àustria	-	-	1	1
Suècia	-	-	1	1
Polònia	-	-	1	1
Lituània	-	-	1	1
Kazakhstan	-	-	1	1
Equador	-	-	1	1

• Entre parèntesis el número de ciclistes diferents que han aconseguit victòries per a cada país.

Estadístiques

Més victòries generals

Ciclista	País	Victòries	Anys
Jacques Anquetil	França	5	1957, 1961, 1962, 1963, 1964
Eddy Merckx	Bèlgica	5	1969, 1970, 1971, 1972, 1974
Bernard Hinault	França	5	1978, 1979, 1981, 1982, 1985
Miguel Indurain	Espanya	5	1991, 1992, 1993, 1994, 1995
Chris Froome	Regne Unit	4	2013, 2015, 2016, 2017
Philippe Thijs	Bèlgica	3	1913, 1914, 1920
Louison Bobet	França	3	1953, 1954, 1955
Greg LeMond	Estats Units	3	1986, 1989, 1990
Tadej Pogačar	Eslovènia	3	2020, 2021, 2024

Mallot groc del Tour.

Altres dades

• Ciclista més jove en repetir victòria a la general:
  • Tadej Pogačar (2021) amb 22 anys i 299 dies
• Major diferència d'anys entre victòries:
  • Gino Bartali guanyà el seu primer Tour el 1938 i el seu segon i últim Tour, deu anys més tard, el 1948.
• Més dies vestit de groc:
  • Eddy Merckx encara ostenta aquesta rècord, amb un total de 96 dies de líder de la volta francesa.
• Victòries d'etapa:
  • Més victòries totals:
    • Mark Cavendish té 35 victòries d'etapa, una més que Eddy Merckx.
  • Més etapes guanyades en un mateix Tour:
    • Tres ciclistes han guanyat 8 etapes en un mateix any:
      • Charles Pélissier: (1930, a més 7 segon llocs 3 tercers);
      • Eddy Merckx: (1970, 1974);
      • Freddy Maertens: (1976, a més de 4 segons llocs i 2 tercers).
  • Més etapes consecutives guanyades:
    • François Faber: 5 etapes consecutives el 1909 (en va guanyar 6 en aquella edició).
• Més victòries en la classificació per punts:
  • Peter Sagan ha guanyat el mallot verd en set ocasions (2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2018, 2019).
  • Erik Zabel ha guanyat el mallot verd en sis ocasions consecutives (1996-2001).
• Més victòries en la classificació de la muntanya:
  • Richard Virenque l'ha guanyat en 7 ocasions (1994-1997, 1999, 2003, 2004).
  • En 6 ocasions, Lucien Van Impe (1971, 1972, 1975, 1977, 1981 i 1983) i Federico Martín Bahamontes (1954, 1958, 1959, 1962, 1963 i 1964) foren els millors escaladors de la ronda francesa.
• Més victòries en la classificació dels joves:
  • Tadej Pogacar (2020, 2021, 2022 i 2023) ha guanyat el mallot blanc en quatre ocasions.
  • Jan Ullrich (1996, 1997 i 1998) i Andy Schleck (2008, 2009, 2010) l'han guanyat tres cops.
• Més podis:
  • Malgrat no haver vençut mai el Tour de frança, Raymond Poulidor és el corredor que ha pujat més cops al podi final: 3 cops segon (1964, 1965 i 1974) i 5 cops tercer (1962, 1966, 1969, 1972 i 1976).
• Menor diferència entre el guanyador i el segon:
  • 8 segons de Greg Lemond sobre Laurent Fignon (1989).
  • Altres diferències inferiors al minut: Jacques Anquetil sobre Raymond Poulidor (1964), Jan Janssen sobre Herman Van Springel (1968), Bernard Thévenet sobre Hennie Kuiper (1977), Stephen Roche sobre Pedro Delgado (1987), Óscar Pereiro sobre Andreas Klöden (2006), Alberto Contador sobre Cadel Evans (2007), Carlos Sastre sobre Cadel Evans (2008), Alberto Contador sobre Andy Schleck (2010), Christopher Froome sobre Rigoberto Urán (2017).
• Major diferència entre el guanyador i el segon:
  • 2 hores 59 minuts i 21 segons de Maurice Garin sobre Lucien Pothier (en la primera edició de 1903).
  • Altres diferències per sobre de l'hora: Henri Cornet sobre Jean-Baptiste Dortignacq (1904), Firmin Lambot sobre Jean Alavoine (1919), Lucien Buysse sobre Nicolas Frantz (1936) i Nicolas Frantz sobre Maurice Dewaele (1927).
• Més participacions:
  • Sylvain Chavanel: amb 18 participacions (2001–2018), de les quals n'ha acabat 16 (totes menys les de 2007 i 2012).
• Guanyador més jove:
  • Henri Cornet amb 19 anys.
• Guanyador més veterà:
  • Firmin Lambot amb 36 anys, 4 mesos i 9 dies.

Vegeu també

• Rècords del Tour de França
• Llista de guanyadors del Tour de França
• Hardi les gars !.
• Giro d'Itàlia
• Volta a Catalunya
• Volta a Espanya
• Volta a Tarragona

Notes a peu

A. ^a Els periodistes Pierre Ballester i David Walsh han publicat tres obres sobre aquest assumpte: L.A. Confidentiel : Les secrets de Lance Armstrong (2004), L.A. Officiel (2006), i Le sale tour (2009).

Bibliografia

• GONZÁLEZ, Luís Miguel. 100 años del Tour de Francia. Ed.Everest, 2003 ISBN 84-241-9302-4
• Delanzy, Eric. Inside the Tour de France: The Pictures, the Legends, and the Untold Stories. Rodale Books, 2006. ISBN 1594862303. 
• McGann, Bill; McGann, Carol [2006]. The Story of the Tour De France. Dog Ear Publishing, 2006. ISBN 1598581805. 
• Wheatcroft, Geoffrey [2005]. Le Tour: A History of the Tour de France, 1903–2003. Simon & Schuster UK, 2004. ISBN 0684028794. 

Enllaços externs

• Tour de França - Lloc web oficial (francès) (anglès) (alemany) (castellà)
• Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries dels Esports 2003 Arxivat 2010-03-23 a Wayback Machine. (castellà)
• Informació sobre el Tour (anglès)